Aquest dissabte la Regidora de Nou Barris, Irma Rognoni, ha
presidit els actes que el Centre Culturals Els Propis i La Fundació Procat han
organitzat per commemorar els 300 anys dels fets de 1714 i la Diada Nacional.
Aquests actes han tingut el marc incomparable del pati de la seu del Districte
de Nou Barris.
Aquest 11 de setembre commemorem el Tricentenari de la
derrota que com a poble van patir l’any 1714, però a partir d’ara celebrarem
com un poble viu les seves llibertat i decideix ell mateix escriure el seu
futur.
La setmana passada, l’Alcalde Xavier
Trias vaticinava, tot parlant del Tricentenari, que estava segur que en el proper
Onze de setembre projectaríem al món, una vegada més, la imatge d’un poble que,
sense estridències, és capaç d’expressar, de manera cívica, pacífica i
democràtica, que sap cap on vol anar.
Un cop la manifestació de l’Onze de
setembre ha tingut lloc, ja podem canviar el temps verbal i refer la frase per
afirmar amb rotunditat que és cert que hem projectat al món aquesta imatge d’un
poble cívic, pacífic i democràtic que sap quin futur vol construir.
I si volem reeixir en aquesta tasca de
construcció de futur cal dur a terme quatre accions emblemàtiques: mantenir el
Pacte del tercer costat, desenvolupar la capacitat de poble resilient, promoure
la regeneració moral i encarnar aquest futur que desitgem per a tothom.
Mantenir el Pacte del tercer costat
Durant la Guerra Civil dels Estats Unit
d’Amèrica, el president nord-americà Abraham Lincoln va pronunciar una
conferència en una ciutat del nord on tractava en consideració els rebels del
sud. Una anciana assistent a la conferència que era una defensora radical de la
Unió, no es va podar estar de recriminar-li per parlar bé dels enemics sudistes
quan el que calia fer, segons el bon entendre de l’anciana, era buscar la manera d’eliminar-los i com més ràpid millor. La resposta que ha esdevingut un clàssic del
president Lincoln fou: senyora, potser no elimino als meus enemics quan els
converteixo en amics meus?
Tenim una visió molt estreta del
concepte de poder i amb connivència amb aquesta estretor hem cregut que no es
poden canviar l’estat de les coses. En contra d’aquesta idea, l’àmbit de la construcció
de pau de la qual jo provinc, ha emprat el concepte de tercer costat de William
Ury que permet fer esclatar el concepte de poder. Ury és un antropòleg social i
cofundador del Programa de Negociació de la Universitat de Harvard.
¿Què es el tercer costat? El tercer
costat és el poder de la comunitat que des d’una base comuna dóna suport a un
determinat procés de diàleg i no violència per assolir el resultat del triple
triomf de tots plegats. En molts processos de pau, el tercer costat és la
llavor que possibilita l’assoliment de la pau. William Ury utilitza una
metàfora preciosa per il·lustrar aquest concepte de tercer costat, tot fent
referència a una dita etíop: quan s’uneixen teranyines es pot fins i tot aturar
un lleó.
El Pacte Nacional del Dret a Decidir és
de manera nítida una efectiva i magnífica iniciativa del tercer costat. És bo
recordar que el
Pacte Nacional pel Dret a Decidir agrupa cinc formacions polítiques, que
signifiquen una bona majoria del Parlament català. Alhora, uneix la pluralitat
d’institucions públiques i de la societat civil catalana. I també és important esmentar
l’adhesió de l’Ajuntament de Barcelona a aquest pacte, així com la d’altres institucions
municipals, sindicats, patronals, cíviques, del tercer sector econòmic, del món
agrari, culturals i professionals de la nostra nació. El Pacte aglutina una munió de teranyines.
Quan les teranyines poden aturar un
lleó? El Pacte reeixirà, el procés reeixirà si sabem mobilitzar el tercer
costat, si sabem engruixir el tercer costat, si sabem engruixir el tercer
costat per bastir la base comuna necessària que doni suport a un determinat
procés de diàleg i no violència per assolir el resultat del triple triomf de
tots plegats.
Desenvolupar la capacitat de poble resilient
Fa pocs dies, en una entrevista, el
nostre company Josep Rull, coordinador general de CDC deia que aquest procés és
un procés complicat que necessita molta capacitat de resiliència. Una paraula
estranya i poc coneguda segon en quins àmbits.
La resiliència és la capacitat d’una
persona o d’una comunitat d’afrontar, sobreposar-se a les adversitats i
sortir-ne enfortit o transformat. En aquesta definició vull remarcar un tret
important. La resiliència també se’n pot dir d’un poble. I en la celebració del
tricentenari dels fets de 1714 cal dir-ho ben fort: el poble català és un poble
resilient.
Com molt encertadament ens ha mostrat el
Molt Honorable Joan Rigol en la magnífica conferència commemorativa de l’Onze
de Setembre que va pronunciar aquest dilluns al Saló de Cent de l’Ajuntament de
Barcelona, el nostre poble ha patit nombroses moments adversos, moments àlgids
de repressió. Però sempre ens n’hem sortit.
La resiliència és un cant a la
llibertat, un no rotund contra tot tipus de determinisme perquè pregona i ens
il·lustra amb exemples de la vida mateixa que hi ha persones i pobles no
determinats per la fatalitat de l’adversitat. Ens mostra que hi ha persones i
pobles que se’n surten malgrat tot. Ens mostra que hi ha pobles que saben
escriure el seu futur i foragitar el destí.
En definitiva, hem estat, som i hem de
seguir estant fermament convençuts que el futur estarà a les nostres mans
malgrat totes les adversitats que ens colpegin en el llarg camí que ens mena
fins a Ítaca.
Promoure la regeneració política
En la conferència del Molt Honorable Joan Rigol esmentada
anteriorment, el coordinador del Pacte Nacional a Decidir afirmava que per
assolir aquest gran propòsit col·lectiu, de tercer costat podem ara matisar, ens
és necessària una regeneració política.
La humiliació és un tipus de conducta o
condició que constitueix una bona raó perquè una persona consideri que se li ha
mancat el respecte. Amb aquesta frase contundent s’inicia “La societat decent”
un inspirat llibre de Avishai Margalit. Avishai és professor de filosofia a la
Universitat hebrea de Jerusalem. Per aquest autor, el respecte i la humiliació
són els dos termes que delimiten si una societat és decent o no ho és. Les societats
decents són aquelles en les quals les institucions funcionen i no humilien a les persones subjectes a la seva autoritat
i els seus ciutadans no s’humilien els una els altres. El que la filosofia
política necessita urgentment és una via que ens permeti viure junts sense
humiliacions i amb dignitat.
Aquest regeneració política ha de
convergir en assolir un societat catalana decent on el projecte comú de futur
instauri la dignitat de totes les persones i bandegi la humiliació en la vida
quotidiana del nostre poble.
Encarnar el futur que desitgem
A Mohandas Gandhi se’l coneix més per Mahatma
Gandhi que en sànscrit significa ànima gran. Com a persona que sempre m’he
significat a favor de la no-violència, el pensament de Gandhi ha estat sempre
un referent d’acció en el camí espiritual cap a la grandesa de l’ànima. Una de
les frases que més m’agrada del meu mestre és aquella que diu: Has d’encarnar
el canvi que vols veure en el món.
L’Alcalde Xavier Trias deia en la
conferència que va pronunciar la setmana passada en el Fòrum Europa que
Barcelona té un futur esperançador. També el Molt Honorable Artur Mas ha fet
moltes vegades referència al futur esperançador de Catalunya.
Però si realment el poble català desitja
un futur esperançador cal que fem nostres aquelles paraules del president nord-americà
John Fitzgerald Kennedy: el futur d’un poble no és un regal, és més aviat una
conquesta.
Per tant, hem de conquerir i construir
el futur que desitgem però hem de ser nosaltres mateixos els que hem d’encarnar
aquest canvi que desitgem veure en el nostre món.
M’agradaria acabar aquest breu discurs sobre
el futur del nostre poble fent esment a la darrera carta que el nostre líder
Manuel Carrasco i Formiguera va dirigir als seus fills un dia abans de ser
assassinat. Els hi deia: no oblideu mai, mai, cada nit, després de les vostres
oracions, de cridar ben fort Visca Catalunya lliure.
Moltes gràcies a tothom
